divendres, 24 de febrer de 2017

Bodegas Viñas del Vero i Blecua (Barbastro, Somontano, Huesca) (#escapadasomontano)

L'any passat vàrem visitar el que és un dels cellers més grans i tal vegada més coneguts d'Osca, i l'experiència fou força bona: Viñas del Vero.


L'origen es remunta als anys 80 amb la compra de nombroses hectàrees de vinyes de varietats autòctones, i més tard d'altres foranes que s'hi han acabat adaptant bé i que donen com a resultat vins que ens agraden especialment, com la Gewürztraminer. Però no és fins els 90 que dóna un salt amb la construcció d'un nou celler i posteriorment la incorporació al grup González Byass. 

La part més interessant de la visita arriba quan agafem el cotxe i en 4 minuts ens plantem davant de Blecua, un celler encara més nou creat per Viñas del Vero amb la voluntat d'elaborar-hi els vins top de gama, els més exclusius. De fet, ens explica la guia que és un lloc ideal per als capricis de l'enòleg i de l'equip tècnic. 


Blecua produeix com a molt 6.000 ampolles, que provindran de la triple selecció de vinyes, raïms i botes. A més, per a aquest celler es destinen les vinyes més velles (del 1986). La selecció del raïm és manual. Posteriorment, 30 dies de maceració i fermentació. Després premsa, després fusta durant uns 8 mesos.

Un cop a les botes (un total de 130), se'n fa la selecció, en base al criteri únic de qualitat. De la selecció de 30 botes neixerà el futur Blecua: calen, però, 12 mesos més. Les botes, per cert, estan dins d'una sala que és ben bé l'interior d'una roca, ideal per conservar la temperatura de forma totalment natural.




Però ni tan sols la totalitat d'aquestes 30 arribaran a embotellar-se. Finalment, 3 mesos de repòs en ampolla.

Ens expliquen que el 1863 és Lalanne (d'origen bordalès) que introdueix Cabernet Sauvignon i Merlot. Somontano, de fet, és terra de negres, originalment la Monastrell i la Parraleta, però el que més s'exporta s´n blancs.

Interessant la biblioteca dedicada al vi i la gastronomia que hi ha dins Blecua, de consulta disponible a tots els interessats.


També força interessant el petit recorregut per la vinya, on podem tastar in situ el raïm de diferents varietats, en què ja s'aprecia abans de vinificar les seves diferències de volum, de compactació, de pell, de color, d'acidesa, de dolçor...





Finalment, el tast:

- Gewürztraminer. Molt habitual a la D.O. Olora a suc de pinya, litxi, mango. Fruita blanca de pinyol. En boca és molt refrescant. El més venut. Per maridar, més que amb peix, pot funcionar molt bé per contrast amb foie, formatge cremós, fins i tot roquefort, sushi... Per postres, una pasta de full amb fruita seca, per exemple. Cal saber que té sucre residual perquè s'atura la fermentació quan encara no ha acabat.



- Syrah 2013. Fa olor de vainilla i fumat. Les botes per on passa provenen de Blecua, bastant noves. Color de vi jove. En boca és llarg i afruitat. Ideal per a caça. Evoluciona a mesura que passa l'estona.


- Blecua 2008. Olor de cuir, força potent en nas. No tant en boca, més amable, per bé que és tànic i necessita un àpat al costat per maridar. Complexitat important.


Un cop finalitzada la visita, accedim a la botiga, on tenim ocasió de tastar d'altres vins. Evidentment, ho aprofitem...

- La Miranda de Secastilla. Monovarietal de Garnatxa Blanca amb pas per fusta de 4 mesos. Les vinyes són velles, situades al pago de la Miranda, a uns 700 metres, amb força insolació. El vi està fantàstic, fresc i delicat.


- Riesling 2015. Maceració pelicular i criança amb mares. Molt destacable aromàticament, principalment cítric. Bona acidesa. Em va agradar molt, més que el Gewürztraminer. El vaig trobar molt versàtil, tant per copejar com per a amanides, peixos o pastes.


En definitiva, visita molt agradable, no pas gaire lluny de casa (Barcelona), ideal per a una escapada d'un sol dia d'anar i venir perquè està molt ben comunicat íntegrament per autovia. Crec que de tant en tant hi anirem passat, quan el rebost vagi minvant.

Això sí, després de la visita a Viñas del Vero, més val anar a omplir una mica la panxa. Nosaltres vàrem anar fins a Barbastro, i allà vam fer-hi un dinar lleugeret, informal i força bo a Vinobar (properament, al blog).

Salut!

(Data de la visita: dissabte, 17 de setembre de 2016)


dimecres, 22 de febrer de 2017

Crema de xirivia al perfum de vermut i gingebre

Aquest és tot just el segon hivern que faig aquesta crema de xirivies, una hortalissa de la família de les apiàcies, relativament semblant o cosina llunyana de la pastanaga (de fet, també se'n diu pastinaga), però amb un gust i aroma per a mi molt més especial i complex, fins i tot anisat, dolcenc, que la fa interessantíssima no només des del punt de vista nutricional sinó també organolèptic. Encara em pregunto per què no la cuino i la consumeixo més sovint...


Per tant, més enllà del recurs per fer brou o escudella, utilitzem la pastinaca també com a protagonista d'alguna recepta, com aquesta en forma de crema, que tan bé se'ns hi posa durants els mesos de més fred.

Aquesta forma d'elaborar-la, amb la presència subtil de vermut i gingebre, fan que el plat final guanyi encara més riquesa aromàtica: el gingebre és molt refrescant i el vermut no deixa d'incorporar dins seu tot un conjunt d'aromàtics que potenciaran encara més la nostra crema.

Ingredients:

- 4 xirivies
- Aigua (o brou)
- 1/2 ceba
- Tomàquet fregit
- Raig de llet sencera
- Formatge d'untar
- Dau de gingebre
- Nou moscada
- 12 ametlles
- Raig de vermut
- Pebre negre
- Sal
- Oli d'oliva verge extra i/o mantega
- Llet sencera (o nata, o llet evaporada...)

Elaboració:

Com en qualsevol crema tradicional, comencem sofregint la ceba en una mica d'oli (i/o mantega). Quan la tinguem una mica caiguda, hi afegim el dau de gingebre, que haurem de mantenir durant tota la cocció perquè aromatitzi el fons de la nostra crema, i que el treurem només en el moment previ de triturar.


Incorporem la xirivia trallada a trossos més aviat menuts i deixem que cogui també uns 5 minuts per sofregir-la. A continuació, hi posem el tomàquet i les ametlles i remenem perquè tot plegat s'hi integri. Com que els ingredients ràpidament reduiran per absència d'humitat, desglassem amb un raig de vermut, que deixarem evaporar.

Tant aquest toc de vermut com el fet d'haver incorporat el gingebre donen certament un toc fresc, tan subtil com interessant, a la preparació.


De seguida, cobrim amb aigua (o brou) i deixem coure tapat durant uns 30 minuts, aproximadament, fins que tot segui ben tendre.



Colem i retirem el gingebre. Triturem amb la batedora americana.

Ara és el moment que corregim de condimentació i juguem amb l'afegit de brou de cocció, llet i formatge d'untar (i/o mantega) fins obtenir la textura desitjada, més o menys espessa, més o menys cremosa. Jo amb prou feines hi vaig afegir brou de cocció però sí vaig afegir-hi un parell de cullerades de formatge d'untar i un parell de raigs de llet (que no de nata, per obtenir una crema menys pesada). Em va quedar més aviat espessa però sense ser puré, en el sentit d'untuosa, com una parmentier que pot aguantar posar per sobre algun altre ingredient de complement o decoratiu.



Un cop la tenim, les possibilitats són nombroses: la podem consumir freda o calenta, en gran format de plat fondo o copa degustació, acompanyada amb d'altres cremes, com a suport d'algun altre ingredient en format petit, amb uns seitons, acompanyant una carn... Ho anirem veient. Per ara, la crema bàsica, que és aquesta.


Salut!


dilluns, 20 de febrer de 2017

Celler Masia Serra (Cantallops, Alt Empordà, Girona) (#escapadaempordà)

Vàrem passar un cap de setmana a l'Empordà amb l'objectiu bàsic de seguir coneixent nous vins. Concretament, ens vam centrar en la zona dels Aspres, on vam visitar primer Masia Serra i, al dia següent, Vinyes dels Aspres.


Precisament, aquesta zona geogràfica, caracteritzada entre d'altres per ser una zona de transició entre les Alberes i la plana empordanesa, i per ser suaument ondulada i travessada per diversos rius. A més, concentra bona part del conreu de la vinya de la D.O. Empordà, força superfície boscosa de sureda, monuments megalítics i pobles medievals a l'entorn de llur església parroquial.

Masia Serra és el projecte vitivinícola engegat per en Jaume i la Sílvia el 1996. En Jaume ens va acollir a casa seva un migdia de tardor espatarrant i que convidava a gaudir del moment, a recrear-s'hi en un entorn i unes instal·lacions tan maques i còmodes com la seva. Copa en mà, ens va donar la benvinguda juntament amb 2 parelles joves més, amb qui també ens hi vam avenir força. El vi, sens dubte uneix.


El tast, concretament, va començar per aquesta copa de Kremant 2015, un escumós monovarietal de Garnatxa Blanca, i entre 18 i 24 mesos d'envelliment, brut nature. Em va semblar excepcional com a copa de benvinguda. Hi ha frescor, fruita i algun toc subtil de llevat també.


Després vam passar dins de la sala principal que serveix per tastar i com a menjador, així com a espai de botiga. Allà ens van preparar una taula d'esmorzar sensacional, composta dels següents productes: oli Dara 2015, elaborat per ells mateixos, 100% de la varietat autòctona Argudell per sucar un pa també força bo de Garriguella; formatge L'Hereu (de Murgó Formatges, del Maresme), genial; formatge Botàs (de Molí de Ger, a la Cerdanya), que ja coneixíem i que ens encanta; embotit artesanal empordanès d'en Marcel Puigmal; i per rematar, xocolata de L'Obrador d'en Quimo (Perelada).








Tot extraordinari per acompanyar, com déu mana, als vins de Masia Serra que vam tastar:

- Mosst. Vi blanc jove amb 85% de Garnatxa Blanca, 10% Garnatxa Roja i 5% Muscat (comprat aquest a un pagès de la zona). És d'aquells que passen sols, molt bé d'acidesa, sec, afruitat, cítric. Té el nom del gost de la família, que surt representat en diferents posicions a les etiquetes de les ampolles, dissenyades per l'artista Rafael Bianchi.

- Io 2013. Predominantment a base de Merlot (75%), 20% de Garnatxa Negra i 5% de Cabernet Franc. Té 12 mesos de fusta. Io, que és el cant amb què s'adorava al déu Baco i un cant de festa, fa olor de fruita vermella, sense perdre de vista el puntet torrat que li confereix la fusta. Tànic però sense ser agressiu. Ens va agradar força i va acabar viatjant amb nosaltres cap a casa, on ara reposa al nostre celler particular.

- Aroa 2013. 80% Garnatxa Negra de vinyes velles i 20% de Marselan. Em va mervallar. A mi la Marselan em va, i aquest no va ser cap excepció. Té 12 mesos de fusta. En nas és més amable que en boca, més contundent. Força gastronòmic. Cal dir que la Marselan, a l'Empordà, va ser introduïda o va ser començada a treballar per Masia Serra. El nom d'Aroa, per cert, és en honor a la filla d'en Jaume i la Sílvia.


- INO. Vi dolç impressionant amb el sistema de solera i criadera, que té el nom de la mare del déu Baco. Una part d'aquest vi procedeix de la bota mare que conserven datada de 1860, de Garnatxa Roja. L'acompanyem amb xocolata. És molt ric en aromes. Vol una beguda pausada per gaudir-lo en tot el seu esplendor. Encara s'hi troba la fruita, unida a l'oxidació pel pas del temps. Quina joia i quin privilegi poder tastar un vi que ha estat considerat el millor de l'Empordà.




Un cop panxacontents (quin tros d'esmorzar-maridatge!), vam començar el recorregut per la vinya i mentrestant ens n'anaven comentant la història, on ja s'hi plantava Garnatxa des de 1960, per part dels avis. La resta de varietats, actuals (Cabernet Franc, Merlot, Marselan...) foren plantades posteriorment per part dels actuals propietaris, als anys 90.




També veiem com s'està preparant el terreny per habilitar espais d'allotjament (eno)turístic, que de ben segur seran tot un bon reclam perquè l'espai, la zona, els vins i la bona acollida per part dels amfitrions... tot plegat s'ho val!


Evidentment, també vam entrar al celler d'elaboració i a la zona de botes.


Tot plegat, una visita molt entretinguda, força interessant, molt agradable, que sabia greu que s'acabés. La propera vegada, ens hi quedem a dinar perquè Masia Serra també ofereix una visita més dinar, que inclou un vi que malauradament ens vam quedar sense tastar: el Gneiss 2011, a base de Cabernet Sauvignon (90%) i Garnatxa Negra (10%). Torno a dir: el lloc, els vins, la gent... convida a recrear-s'hi, a ser-hi... a gaudir.

Salut!

(Data de la visita: dissabte, 10 de desembre de 2016)


dijous, 16 de febrer de 2017

Marimuntanya de bulgur amb sardines, botifarra negra i chutney de maduixa. Vi Glárima 2015 (Gw. Ch.) de Bodegas Sommos

Qui més o menys hagi seguit les receptes que es publiquen en aquest blog o les fotografies de l'instagram sabrà a aquestes altures que a mi els mar i muntanya em tenen el paladar robat.


Aquí presento una altra recepta que combina producte de terra enllà com la botifarra negra en aquest cas, i de mar enllà, com les sardines. El toc final, d'acidesa i d'espècia, ens la donarà el chutney de maduixa, un tipus d'elaboració que sempre va bé tenir a punt al rebost i anar-ne fent al llarg de l'any amb els productes de cada temporada.

Ingredients:

- 120g de bulgur
- 12 sardines
- 250ml de fumet de sardines (2'5 vegades el volum de bulgur)
- Mitja ceba
- 1 dent d'all
- Mig pebrot vermell
- Ous i fetge de peix (si se'n té)
- 1/4 de botifarra negra
- Raig de vi blanc
- Oli
- Sal
- Pebre
- Coriandre
- Chutney de maduixa (opcional)


Elaboració:

El primer que haurem de fer és netejar les sardines i tallar-les a lloms. Amb el cap i les espines, en fem un fumet curt ben senzill, amb força quantitat d'aigua, perquè no resulti massa fort. Bullim durant 20 minuts a foc baix i deixem infusionar durant 20 minuts més. Colem per estamenya. Era la primera vegada que feia aquest brou, em generava dubtes quant al resultat, però va ser un bon recurs per mullar després el nostre bulgur.



Mentrestant, posem en marxa el sofregit. Primer l'all, després la ceba i finalment el pebrot. Que quedi tot plegat ben sofregit. Quan ho tinguem en aquest punt, afegim ous i fetges de peix, que esmicolarem dins del sofregit i que faran que el nostre fons de cassola s'impregin d'aromes i gustos de mar. També hi afegim en aquest mateix moment la botifarra negra, que ens donarà color i ens deixarà anar una mica de greix que acabarà de lligar el nostre sofregit.



Arribats a aquest punt, hi incorporem el bulgur, que el sofregirem també perquè es vagi començant a amarar de tots els gustos que ja conté la nostra cassola, talment com faríem amb l'arròs, que l'anacarem. Abans de mullar amb el brou, ruixem un raig de vi blanc per desglassar el cul de la cassola i deixem evaporar-ne l'alcohol.


Ara sí, finalment mullem amb el brou de sardines, que haurà d'estar ja ben calent. Rectifiquem de sal i pebre, si s'escau. Tapem i deixem que vagi fent xup-xup suau durant aproximadament 12 o 15 minuts, fins que el bulgur hagi absorbit tot el fumet. Si no, si ho preferim, també el podem deixar més humit i obtindrem una textura més semblant a la del risotto.




Destapem i deixem reposar posant per sobre uns lloms de sardina, que es couran amb la mateixa escalfor del bulgur. Hi afegim també una mica de coriandre per sobre. També podem donar-li un toc de soplet a les sardines, per brasejar-les una mica i que tinguin encara més bon gust i també apariència.


I emplatem, en aquesta ocasió amb un chutney de maduixa, que vaig pensar que s'escauria molt bé amb aquest tipus de plat ja que ja tenia comprovat que és un tipus de condiment que li va especialment bé als peixos blaus.




Maridem amb un vi que feia poc ens havíem endut de la nostra visita al Somontano (#escapadasomontano ): el Glárima, de Bodegas Sommos (D.O. Somontano), cupatge interessantíssim de  Gewürztraminer (80%) i Chardonnay (20%). Tot i ser jove, passa per una criança amb les mares que li dóna certa untuositat. Es deixa sentir sobretot la personalitat de la Gewürztraminer, la fruita fresca tirant cap a tropical, i la bona acidesa. Per a mi molt bon complement d'aquest marimuntanya.



Salut!


dilluns, 13 de febrer de 2017

Restaurant Abrassame (Cúpula de Les Arenes, Sants-Montjuïc, Barcelona)

A principis d'estiu vam anar a parar a aquest restaurant que des de feia uns mesos teníem en cartera, sobretot a partir de les recomanacions dels Baco y Boca (aquí el seu post).





I vam fer bé d'anar-hi. La ubicació no cal dir que és privilegiada, un mirador des d'on es pot albirar gran part de la ciutat, amb Montjuïc al davant.



De portes endins, a nivell de les vistes, amb un menú de migdia ben interessant, i un servei que va estar també a l'altura:



- Amanida de brots tendres, llagostins, taronja i vinagreta de remolatxa. Sensacional per refrescant, per ben amanida, per presentació i finalment per gust. Un entrant ideal per un migdia d'aquells calorosos barcelonins.





- Ous estrellats amb morcilla i ceba confitada. Més senzill però força ben posat aquest plat, contundent, però que en cap moment es va fer pesat sinó que estava, dins de les possibilitats, ben desengreixat. Bona textura melosa.



- Peix de llotja a l'espatlla amb patates al forn. Orada fresca, molt bona, i de ració correcta.



- Ceviche tebi de pollastre amb moniato. Em va cridar molt l'atenció aquest plat i per això el vaig demanar. Té poc a veure amb el clàssic cebiche de peix a què tots estem acostumats. Sense anar més lluny, evidentment, el pollastre estava cuit, a més a la brasa (Josper?), amb la qual cosa estava doblement deliciós. El condiment era el punt diferencial: barreja d'herbes i espècies, amb algun toc àcid que potser és el que volia recordar al cebiche, i tot plegat servit sobre una "tortilla". Premi a l'originalitat i al gust diferent i explosiu, tot i tenir poc a veure amb el que seria un cebiche. 




Per postres:

- Brownie de xocolata amb gelat. Ben bo, clàssic.



- Plàtan a la brasa flambejat amb llet de coco i tofee. Petita degustació d'unes postres que, ben diferents de l'habitual, em van sorprendre força positivament.



Per beure, dues copes de vi blanc (no recordo quin?), normaletes, suficients.

Tot plegat, per uns molt raonables 15 euros per cap. Restaurant, per tant, recomanable com a mínim en el seu menú de migdia.

Salut!

(data del dinar: 23 de juny de 2016)

dimarts, 7 de febrer de 2017

Arròs caldós de cranc

Darrerament estàvem fent molts arrossos, sobretot secs, algun melòs, però cap caldós. Aquest cop, després d'haver comprat uns crancs, vam decidir que els utilitzaríem per estrenar-nos amb un arròs caldoset, que resulta fàcil i molt agraït perquè en poc temps i menys complicació s'aconsegueix un plat força bo.


Ingredients:

- 10 crancs
- 320g d'arròs
- 1,5l de brou de peix
- 2 cebes
- 4 cullerades soperes de tomàquet fregit casolà
- 2 cullerades soperes de brandi
- 2 cullerades petites de pebre vermell
- Oli
- Sal

Elaboració:

En una cassola amb una mica d'oli, sofregim els crancs sencers perquè deixin anar ja una mica del seu gust al fons de la cassola. Reservem. Mentre fem el sofregit de les verdures que ve a continuació, anem separant el cap dels crancs del seu abdomen.



A continuació, sofregim ceba tallada a daus ben petits. Quan hagi caigut una mica, hi incorporem l'all picat, el deixem 4 o 5 minuts i hi afegim el pebrot tallat a daus més grans que la ceba.

Quan tot aquest sofregit estigui ben cuit, posem el pebre vermell i remenem ràpid perquè no se'ns cremi. Ara li donem canya al foc i posem el brandi a la cassola. Flambegem. A continuació, hi afegim el tomàquet fregit i ja de seguida anacarem l'arròs perquè se'ns impregin de tot el gust.




Quan el brou ja sigui bullent l'incorporem a la nostra cassola juntament amb els caps dels crancs. Però no tot el brou de cop sinó que ens en guardem una mica, no fos cas que ens passéssim a l'hora de mullar. Nosaltres, finalment, vam haver d'incorporar-lo tot, és a dir, el litre i mig.



Que bulli durant aproximadament 15 minuts. La primera part, a foc fort. Després, podem reduir-ne la intensitat. Quan restin pocs minuts per acabar la cocció, rectifiquem de sal.



Emplatem i gaudim.


Maridem amb el vi blanc Perlé, de Domaine Philémon, que conté encara una mica de carbònic residual natural de la mateixa fermentació. Esdevé un vi molt fresc, ben àcid, a base de les varietats Loin de l'oeil i Muscadelle. Encaixa perfecte amb els mariscos en general.



Salut!


dimecres, 1 de febrer de 2017

Restaurant Davita Italian Gastro Market (Eixample, Barcelona)

Aquest particular restaurant ens va fer gaudir molt d'un àpat a la italiana.

Carrer Rosselló 231, Barcelona


Tenen una carta que, al seu torn, amb indicadors de colors, es pot transformar en un menú executiu o gourmet (un xic més car que l'anterior, a 17'90 euros), segons la combinació de plats.






L'oferta és immensa i es divideix en diferents partides, tantes com "paradetes" dins del restaurant, distribuïdes per tota la sala, on cal anar a demanar i a agafar el plat triat, alhora que es pot veure com t'ho preparen al teu davant: pasta, anitpasti, pizza, cantina, postres... Tot molt ben posat, en un espai molt ampli, còmode, i ben iluminat.





El menjar fa molt bona pinta, i fa justícia a com realment és de bo. Està molt ben cuinat, amb producte de qualitat. Si més no, a mi això em va semblar.

Nosaltres vam dinar el següent, del menú gourmet:

- Carpaccio de tonyina vermella. Estava boníssim i venia acompanyat de guacamole i un grapadet de festucs.



- Parmigiana d'albergínies. Sensacional. No escassejava el formatge, ben al contrari, era abundant, 



- Pizza diavolina. Amb formatge gorgonzola, salsitxa picant, bitxo, pebrot i mozzarella fior di latte fresca. Extraordinària tant la massa com el farcit. I la ració més que generosa.



- Fiocchi formaggio e pere. Aquest plat de pasta farcida, acompanyada de salsa de nous i formatte ricotta fresc, va ser, de debò, extraordinari en tots els sentits. Sens dubte, el que més em va agradar del que vaig tastar. 



Per postres, tot i que no teníem ja gaire gana:

- Tiramisú. Ben carregadet i alhora gens pesat. S'hi va posar molt bé.



- Cannolo. De traca i mocador per arrodonir l'àpat. És d'aquells dolços que per a mi no tenen competència: si n'hi ha, me'l demano.



Per beure, un blanc Soave Santipietre i un Pinot Grigio di Lenardo, que van acompanyar força bé.



Per cert, bon servei de pa.



Tot plegat, per tan sols uns més que raonables 17.90 euros per cap. N'hi ha com per tornar-hi i seguir tastant més pizzes i més pastes. Tanmateix, això no podrà ser fins d'aquí a unes setmanes, quan hagin acabat les obres que es veu que estan realitzant. Espero que mantinguin en essència la forma i aparença de mercat que els distingia en origen.



Salut!

(Data de l'àpat: 29 d'abril de 2016)

(Nota: el restaurant fa poc que ha fet reformes i podria haver canviat la carta i els menús)